Malària

Article on other languages:

del.icio.us del.icio.us
Digg Digg
Furl Furl
Reddit Reddit
Rojo Rojo
Add to OnlyWire

[[Categoria:]]

Malària
Classificació i recursos externs
Plasmodium falciparum a sang humana.
ICD-10 B50.
ICD-9 084
OMIM 248310
DiseasesDB 7728
MedlinePlus 000621
eMedicine med/1385  emerg/305 ped/1357
MeSH C03.752.250.552
Viquipèdia:Avís mèdic
 AVÍS MÈDIC

La malària (de l'italià mal aria -mal aire-) o paludisme (provinent del llatí palus -pantà-) és una malaltia infecciosa de caràcter febril produïda pel paràsit Plasmodium que s'encomana per picadura de mosquit normalment el mosquit Anopheles . Les espècies reconegudes com a causants de la malaltia són P. falciparum és l'espècie més patògena i responsable dels casos mortals, (provoca al voltant del 80 % dels casos i aprox el 90% de les morts) i P. vivax, però P. ovale (aquesta no mata però pot provocar recaigudes als 4 o 5 anys després de la primera infecció), P. malariae (aquesta les pot provocar als 20 anys posteriors), P. knowesli i P. semiovale poden causar també malària. El vector de la malària humana és la femella del mosquit Anopheles; els mascles no piquen ja que s'alimenten de vegetals.

L'únic cas de contagi directe entre humans és el d'una dona embarassada que transmet la infecció via trasplacentària al fetus.

Els símptomes són molt variats, cursa amb febre entre els 8 i 30 dies posteriors a la infecció i pot estar acompanyada, o no, de dolor (de cap o musculars), diarrea, decaïment i tos.

En regions on la malària és altament endèmica, les persones són tan sovint infectades que desenvolupen la "immunitat adquirida", és a dir que són portadors més o menys asimptomàtics del paràsit.

Els medicaments antipalúdics no garanteixen una protecció absoluta contra la infecció.

Aquesta malaltia és la primera causa de malalties debilitants, amb més de 200 milions de casos cada any en tot el món.

És la primera en importància d’entre les malalties debilitants, amb més de 200 milions de casos cada any a tot el món.

El Dia africà de la lluita contra el Paludisme se celebra el 25 d’Abril, ja que és en aquest continent on més comú és la malaltia.

La primera vacuna mitjanament desenvolupada fou pel doctor Manuel Elkin Patarroyo, metge colombià, actualment encara no compta amb una efectivitat suficient.

Taula de continguts

Història

La malària ha infectat als humans per més de 50.000 anys i pot ser que hagi sigut un patògen humà durant la historia sencera de la nostra espècie. S’han trobat espècies properes als paràsits humans de la malària en ximpanzés, parent dels humans. Es troben referències de les peculiars febres periòdiques de la malària al llarg de la historia, començant des de 2700 aC a la Xina. El terme malària s’origina de l’italià de l’Edat Mitja: “mala aria” -- "mal aire"; i se la va anomenar també paludisme, del llatí "palud" (pantà).

Els estudis científics sobre la malària van fer el seu primer pas d’importància el 1880, quan el metge militar francès Charles Louis Alphonse Laveran, treballant a l’Algèria, va observar paràsits dins dels glòbuls vermells de persones amb malària. Va proposar que la malària estava causada per un protozou (era la primera vegada que s’identificava a un protozou com a causant d’una malaltia). Por això i altres descobriments posteriors, se li va concedir el Premi Nobel en Fisiologia o Medicina el 1907. El protozou en qüestió fou anomenat Plasmodium, pels científics italians Ettore Marchiafava i Angelo Celli. Un any desprès, Carlos Finlay, un metge cubà tractant pacients amb febre groga a l’Havana, va suggerir que eren els mosquits els que transmetien la malaltia d’un humà a un altre.

Posteriorment, va ser el britànic Sir Ronald Ross, treballant a la Índia, qui finalment va demostrar el 1898 que la malària és de fet transmesa per mosquits. El que ho provà fou mostrar que certes espècies del mosquit transmetien malària a ocells i aïllant els paràsits de les glàndules salivals de mosquits que s’alimentaven d’ocells infectats. Per la seva aportació en la investigació, Ross va rebre el Premi Nobel de Medicina el 1902. Desprès de renunciar al Servei Mèdic de la Índia, Ross va treballar en el recent fundada Liverpool School of Tropical Medicine i va dirigir els seus esforços a controlar la malària a Egipte, Panamà, Grècia i Maurici. Els descobriments de Finlay i Ross foren confirmats més tard per un comitè mèdic dirigit per Walter Reed el 1900. Aquest treball públic va salvar la vida a milers de persones i va ajudar a desenvolupar els mètodes usats en campanyes de salut pública en contra de la malària.

El primer tractament eficaç per a la malària fou l’escorça de l’arbre Cinchona, el qual conté l’alcaloide quinina. Aquest arbre creix als turons dels Andes, en particular a Perú. El producte natural s’usava per habitants del Perú per controlar la malària, i els Jesuïtes van introduir aquesta pràctica a Europa durant els anys 1640 on fou acceptada amb rapidesa. Tot i així, no fou fins el 1820 que l’ingredient actiu quinina es va extreure de l’escorça i va ser anomenada pels químics francesos Pierre Joseph Pelletier i Jean Bienaime Caventou. A principis del segle XX, abans dels antibiòtics, els pacients amb sífilis eren intencionalment infectats amb malària per a crear-los una febre, seguint les investigacions de Julius Wagner-Jauregg. Al controlar la febre amb quinina, els efectes tant de la sífilis com de la malària podien ser minimitzats. Alguns dels pacients van morir per la malària, encara que això era preferit abans de la quasi segura mort per sífilis.

A pesar de què l’estadi sanguini i el cicle de vida de la malària en el mosquit es va establir el segle XIX i a principis del segle XX, no fou fins el 1980 que es va observar la forma hepàtica del paràsit. El descobriment d’aquesta forma latent del paràsit, finalment va explicar perquè donava la impressió de què algunes persones es curaven de la malaltia per més tard recaure anys desprès de què el paràsit hagués desaparegut de la seva circulació sanguínia.

Epidemiologia

La malària causa uns 400-900 milions de casos de febre i aproximadament 1,5 milions de morts anualment (dades 2008). Això representa una mort cada 30 segons. La majoria de casos succeeixen en nens menors de 5 anys i en dones embarassades (aquests dos són els grups més vulnerables). Tot i els esforços de reduir la transmissió i d’incrementar el tractament, hi ha hagut molt poc canvi en àrees que es troben en risc de la malaltia des de 1992. De fet, si la permanència de la malària continua en el seu curs de permanent augment, la tassa de mortalitat pot duplicar-se en els següents vint anys. Les estadístiques precises són desconegudes perquè molts casos succeeixen en àrees rurals on les persones no tenen accés a hospitals o a recursos per a garantir la salut. Com a conseqüència, la majoria dels casos continuen indocumentats.

Tot i que la infecció de VIH via la malària ha incrementat la mortalitat, continua sent un problema menor que la combinació del VIH i la tuberculosi.

Mecanisme de transmissió i cicle biològic del Plasmodium

Glòbul roig infectat per P.vivax

La femella del Anopheles infectada és portadora dels esporozous del Plasmodium a les seves glàndules salivals. Si pica a una persona els esporozous entren dins la persona a través de la saliva del mosquit, migrant al fetge on es multipliquen ràpidament dins de les cèl·lules hepàtiques (els hepatòcits) mitjançant una divisió asexual múltiple (es transforma en merozoïts que entren al torrent sanguini infectant els eritròcits i segueixen multiplicant-se i donant a lloc a unes formes inicials típicament anulars (trofozoïts), formes en divisió asexual múltiple (merots) i, finalment, un número variable de merozoïts segons la espècie de Plasmodium, que provoca la ruptura de eritròcit). Alguns merozoïts es transformen en unes cèl·lules circulars relativament grans que són gametòcits femenins i masculins i deixen de multiplicar-se. Al P. falciparum són més grans que el propi eritròcit i tenen forma de boomerang, el que també ocasiona la seva ruptura. Una femella d’Anopheles no infectada, pica a un malalt i adquireix els gametòcits i s’inicia el cicle sexual del Plasmodium. Amb la unió dels gàmetes als seus intestins, la formació d’ous, que donarà lloc a un Ooquiste que tornarà a dividir-se i donarà esporozous llestos per a infectar novament, a l’arribar a les glàndules salivals del mosquit. A part de l’Anopheles, en alguns països llatinoamericans es troben altres vectors com Lutzomyia (manta blanca), també vector d’altres malalties produïdes per protozous.

Motiu de les manifestacions clíniques

En els humans, las manifestacions clíniques de la malària es deuen a:

  • La ruptura de glòbuls vermells, que alliberen merozoïts, que alliberen substàncies que estimulen l’hipotàlem, ocasionant esporàdiques crisis febrils molt intenses cada dos o tres dies (al completar-se el cicle eritrocític o asexual de Plasmodium) seguides, al cap d’unes hores, d’una brusca tornada a una aparent normalitat. Aquest procés va deixant l’organisme exhaust i, en el caso de los nens petits, hi ha una gran probabilitat d’un desenllaç fatal en absència de tractament.
  • El paràsit evadeix el sistema immunitari al mantenir-se intracel·lularment en els hepatòcits i eritròcits, tot i que molts eritròcits parasitaris són eliminats. Per a evitar això, el paràsit produeix certes proteïnes que s’expressen a la superfície de l’eritròcit i causen la seva adherència a l’endoteli vascular, especialment al Plasmodium falciparum. Aquest és el factor principal de les complicacions hemorràgiques de la malària. Aquestes proteïnes són, a més, altament variables i per tant el sistema immunitari no pot reconèixer-lo de forma efectiva ja que quan elabora un nombre d’anticossos suficient (al cap de dues setmanes o més) aquests seran inútils perquè l’antígen ha canviat.

Les dones en estat de gestació són especialment atractives pels mosquits i per la malària perquè en elles la resposta immunitària és especialment nefasta donada la sensibilitat del fetus a la infecció (ja que aquest no té un sistema immunitari desenvolupat).

Estat de les vacunes

La revista The Lancet publicà el 16 d'octubre del 2004 els resultats inicials del major assaig clínic d'una vacuna contra la malària en Àfrica, en un article[1] l'autor principal del qual és Pedro Alonso, professor del Departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i titular de la Càtedra UNESCO del Medi Ambient i Desenvolupament Sostenible en la UB.

Referències

  1. ↑ Alonso PL, Sacarlal J, Aponte JJ i cols. (2004) Efficacy of the RTS,S/AS02A vaccine against Plasmodium falciparum infection and disease in young African children: randomised controlled trial Pubmed.

Vegeu també

Enllaços externs

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Mal%C3%A0ria»

This article is from Wikipedia. All text is available under the terms of the GNU Free Documentation License.